Després d’uns dies d’haver començat les pràctiques, em disposo a començar aquest diari de la meva estada al centre de pràctiques. Començo aquesta nova etapa amb energia i ganes d’aprendre de tot el que pugui. 

El context i situació del centre

M’ha tocat l’Institut Pau Claris, un centre que m’ha fet molta il·lusió perquè el tinc a prop de casa i hi passo sovint pel davant. Que estrany que es fa entrar-hi! Es tracta d’un centre ubicat al Districte de Ciutat Vella, al bell mig de Barcelona. Va ser creat per la Mancomunitat, juntament amb tres instituts més a Barcelona, un d’ells el Lluís Vives, on vaig estudiar jo. Aquest fet m’ha fet il·lusió perquè realment els dos edificis són, arquitectònicament parlant, com germans. M’ha portat molts records perquè tant per dins com per fora comparteixen la mateixa essència. 

L’institut està molt ben comunicat i això fa que hi hagi alumnes de diverses parts de l’àrea metropolitana que venen amb transport públic cada matí. També és un institut amb matrícula oberta tot l’any, pel que sovint reben alumnes que no viuen a prop. Tot i això, la majoria de l’alumnat és de Ciutat Vella. 

Les primeres impressions

El primer dia ha estat acollidor. M’ha rebut la tutora que tinc assignada, l’Anna, i m’ha posat al dia. M’ha ensenyat l’institut i també m’ha presentat alguns professors. Entre ells, el director, que m’ha fet una petita xerrada introductòria i m’ha demanat també alguns documents, com el de confidencialitat. 

He entrat a l’aula de professors i al Departament de llengües. També he entrat un moment a l’Aula d’Acollida. La primera impressió és que és un centre amb molta diversitat d’alumnes. Tinc molta curiositat per veure com gestionen aquesta diversitat a l’aula, ja que hi ha alumnes nouvinguts que encara no parlen català ni castellà. 

En resum, començo aquesta nova etapa amb il·lusió de fer nous descobriments al llarg d’aquests mesos al centre i poder aprendre tant com pugui, ja que “l’aprenentatge s’entén com un procés –i no com a l’obtenció d’uns resultats–, basat en les experiències, i entenent la relació entre la persona i l’entorn com un flux de transaccions” (Ornellas, Garcia, 2021). Així, el meu pas per l’institut, em nodrirà de coneixements nous i espero jo també poder aportar-hi alguna cosa durant la meva estada.

Bibliografia

Ornellas, A. [Adriana] i Garcia, A. [Alicia]. (2021). La pràctica reflexiva, un repte per al professional de l’educació. https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00279486/index.html?id=1

En aquesta segona entrada voldria ressenyar sobre una situació viscuda durant una de les primeres reunions del claustre de l’institut. En aquesta reunió, entre els temes tractats es va plantejar la possibilitat que els docents acudissin una vegada durant el curs a donar suport a estudiants que hagin estat sancionats de romandre una tarda a l’Institut. L’aplicació d’aquest tipus de sancions es dona en estudiants que mostren certes dificultats d’adaptació al grup o conductes disruptives, a més, aquest tipus d’accions comporta la realització per part de l’alumne d’un escrit en què faci una reflexió al voltant de la situació per la qual ha estat sancionat, motiu pel qual ha de venir una tarda. Aquesta proposta, que es va llançar des de l’equip directiu, va generar rebuig per part d’uns quants docents liderats per una persona que manifestava el següent: aquella hora d’assistència a la tarda s’havia de descomptar de les hores de Guàrdia. A més, aquesta persona manifestava que també s’hauria de proposar aquest tipus de sancions basant-se en una proposta pedagògica que estigués darrere per poder assegurar que tenen els resultats esperats.

Després d’aquesta reunió, la direcció va decidir que no demanaria als docents que assisteixin a aquesta hora a la tarda. Tot i això, sí que se sol aplicar aquest tipus de sancions als estudiants que solen romandre davant del despatx de la directora i de conselleria.

Hi ha una inquietud que sorgeix al voltant del conflicte entre la docent i la proposta de l’equip directiu. Ambdues visions em semblen que han de ser tingudes en compte per intentar dur a terme un procés de gestió de la diferència, intentant que totes les postures tinguin cabuda i que es doni un bon ambient de treball. Deixar de debatre un tema pot negar el fet de intentar reflexionar al voltant de les decisions que es prenen, qüestió cabdal per la integració del professorat nouvingut.

CONCLUSIONS
És important respectar les diferents postures del claustre al voltant de l’educació, però també és essencial escoltar els i les educadores obertes a noves idees i metodologies. Aquest tarannà innovador i de millora contínua és clau per a l’evolució de l’ensenyament. Així, es fomenta un entorn educatiu adaptat a les necessitats d’alumnes i docents. Potser seria adient donar més temps per a aquests temes als claustres, afavorint les competències:

• Comunicació i interacció personal en els processos d’ensenyament-aprenentatge i implicació eficaç en els equips docents.
• Gestió i lideratge dels centres educatius.

En aquesta segona entrada en relació amb la fase d’observació, continuem desxifrant el concepte de pràctica reflexiva mediada, concepte incorporat per Cerecero (2018) i que podem consultar al document La pràctica reflexiva, un repte per al professional de l’educació. En tot cas, si bé en l’anterior entrada vam centrar aquest aspecte en la mediadora, aquesta vegada m’agradaria ubicar-lo entorn l’alumnat.

Perquè si bé és cert que la mediadora esdevé guia i orientadora, els xiquets i xiquetes també disposen d’aquesta funció en el marc d’un període de pràctiques que també ens permet descobrir la realitat dels centres educatius a partir de l’experiència del dia a dia a l’aula i de copsar el comportament i les inquietuds dels i de les alumnes.

I és que la construcció de la identitat docent no es pot entendre sense l’aportació de l’alumnat, més encara en les primeres vegades. En el meu cas, durant aquestes primeres setmanes he observat una realitat que, en certa manera, ja m’intuïa segons les aportacions dels companys i companyes que actualment estan exercint.

En tot cas, puc afirmar que, malgrat que estava assabentat, m’ha sorprès el comportament d’alguns alumnes, ja que pràcticament fan cas omís de les instruccions de la mentora. Aquesta és una situació sobrevinguda, no esperada, i que m’ha fet reflexionar sobre quina és la nostra percepció abans de començar les pràctiques i quina és l’actual.

Així doncs, si bé abans considerava que gran part del problema existent de la relació entre alumnat i professorat era conseqüència de la manca d’imposició per part d’aquest últim, aquestes primeres setmanes he copsat, de primera mà, com sovint la imposició no serveix per a conduir la classe i que, per tant, s’han de cercar altres eines i instruments per facilitar que l’alumne en qüestió s’interessi per la classe. O, si més no, que deixi de molestar la resta de companys i companyes.

Tanmateix, això no significa que un professor o professora no hagi d’establir uns límits o unes normes i que aquestes, una vegada es transgredeixen, no s’hagin de fer complir. És a dir, amb aquest apunt vull remarcar que s’han de cercar mètodes complementaris per abraçar a totes les personalitats i per donar cobertura a les necessitats específiques de l’alumnat.

Així doncs, en el marc de la construcció de la nostra identitat docent, aquestes primeres setmanes d’observació ens han permès introduir-nos al centre educatiu. I ho hem fet a partir de l’experiència amb la nostra mentora, però també de l’experiència de compartir hores amb l’alumnat. La suma dels dos ens ajuda a obrir la nostra visió i a seguir cercant totes aquelles actituds necessàries per fer front als reptes que tenim al davant.

Seguim!

La lectura del document La pràctica reflexiva, un repte per al professional de l’educació, ens obre les portes a copsar la realitat de la nostra professió des d’uns ulls ben diferents i ens facilita, a la vegada, la comprensió de tot aquest procés pràctic que estem duent a terme. 

En aquesta primera fase del diari, m’agradaria aprofundir sobre la pràctica reflexiva mediada, concepte que incorpora Cerecero (2018) i que facilita la descripció de la meva experiència en relació amb la fase d’observació que a hores d’ara estem a punt de finalitzar, i que com vaig esmentar al seu moment estic desenvolupant al centre Ramon Berenguer IV. 

Durant tota aquesta primera fase d’observació, la figura del docent mediador esdevé un guia i un orientador per a totes les persones que estem efectuant aquest període de pràctiques. Més encara en el meu cas particular, ja que, com he remarcat reiteradament,  no disposo de cap experiència professional en l’àmbit de l’ensenyament. Per aquest motiu, aquesta figura, i més enllà d’obrir-nos les portes en aquest nou àmbit, actua com a model, referent i exemple.  

Així doncs, estar al costat de la mentora em permet copsar la realitat del dia a dia en una aula, però també desxifrar aquelles activitats que faciliten l’accés al coneixement i que desperten l’atenció dels i de les alumnes. Paral·lelament, i més enllà d’aquestes qüestions, aquesta primera experiència també ens ajuda a donar el tret de sortida a la construcció de la nostra identitat com a docent, reflexionant sobre les tasques elaborades, i generant una visió crítica que ens faciliti la gestió de l’alumnat durant el dia de demà. 

En el marc d’aquesta primera fase, la d’observació, també voldria realçar l’aprenentatge que suposa compartir paraules, a la sala de professorat, amb la resta de companys i companyes. Aquesta situació ens permet observar formes de fer i formes de ser diferents. De fet, en aquest punt particular, voldria destacar que m’agradaria endinsar-me en una aula, amb diferents professors i professores, però en conseqüència de la meva funció professional no tinc possibilitat de compaginar els meus horaris. 

Finalment, i en el marc de la pràctica reflexiva mediada també voldria posar en relleu la funció de l’alumnat, i com aquests ens ajuden a copsar la nostra funció professional d’una forma diferent a la qual pensem abans d’entrar, per primera vegada, en una aula. No obstant això, aquesta qüestió l’analitzaré en una segona publicació en aquest bloc. 

Fins la propera!  

El dia a dia en una aula ens permet copsar i entendre la realitat, i agafar l’experiència necessària per fer front als reptes que tenim al davant com a professors i professores

Amposta és la capital de la comarca del Montsià, comarca limítrofa amb la Comunitat Valenciana i que representa el sud de Catalunya. Actualment, la ciutat compta amb més de 20.000 habitants i disposa de quatre centres que ofereixen els estudis obligatoris de secundària. Un d’ells és l’Institut Ramon Berenguer IV, el centre educatiu on a hores d’ara estic desenvolupant les meves sessions pràctiques.

A l’Institut Ramon Berenguer IV hi ha 771 alumnes distribuïts entre l’ESO, Batxillerat i els cicles formatius que ofereix el centre. Un dels centres més rellevants de totes les Terres de l’Ebre pel que fa al nombre d’alumnes, però també pel que fa al nombre de professores i professores. De fet, són 86 els professors que donen forma i contingut a l’equip docent d’aquest institut.

En relació amb les seves instal·lacions, cal destacar que el centre Ramon Berenguer IV gaudeix a totes les aules de pantalles digitals i tàctils, fet que facilita la incorporació de les noves tecnologies a les aules. També compta amb quatre laboratoris, quatre aules d’arts, una biblioteca i un gimnàs.

Per aquest curs 2023-2024, el centre presenta els següents objectius generals: millorar els resultats educatius, millorar la cohesió social i millorar la imatge del centre. En tot cas, cal esmentar que són objectius que es podrien aplicar a qualsevol centre educatiu de Catalunya en tant que representen conceptes genèrics.

Primera experiència.

La meva experiència al centre està esdevenint més que positiva, ja que en tot moment m’he sentit molt còmode dins de l’aula i també molt ben acompanyat per la mentora. Ara bé, he de manifestar que el primer dia que vaig entrar en una classe em vaig quedar sorprès per la intensitat de l’alumnat en tant que els costa mantenir la concentració, fer silenci i acomplir les activitats de manera satisfactòria i idònia.

A la vegada, també voldria posar de manifest que, més enllà dels diferents documents teòrics que anem llegint a les assignatures que conformen aquest màster, la millor manera d’entendre el dia a dia en una aula és cursant aquesta assignatura pràctica. Per aquest motiu, en el meu cas en concret que no havia estat mai dins d’una classe com a professor, voldria posar en relleu el fet de cursar 250 hores pràctiques i que aquesta assignatura esdevingui una de les assignatures amb més pes del màster.

Perquè més enllà de la teoria, que esdevé base i pilar essencial per a l’adquisició de coneixements i solidesa, la pràctica ens permet copsar i entendre la realitat, i agafar l’experiència necessària per fer front als reptes que tenim al davant com a professors i professores, i que podrem compartir en aquest bloc que tot just avui comença el seu viatge.

Endavant!

Molt bon dia,

Ja som a la tercera setmana de pràctiques i avui voldria compartir amb vosaltres un fet molt singular. Vaig presenciar una tutoria de grup-classe en la qual es van tractar dos temes força diferents però igualment interessants.

El primer tema, el més greu, feia referència a un intent d’autolesió d’un alumne fora d’horari escolar i fora del recinte de l’institut. La intervenció immediata dels seus companys, que van contactar amb la professora i tutora del grup-classe i ella va informar les autoritats sanitàries i els pares de l’alumne, afortunadament va ser crucial. En general, aquest tipus d’incidents es tracten amb la més absoluta confidencialitat, però la implicació del conjunt del grup-classe va fer necessària la intervenció de la psicòloga de l’institut a la tutoria per canalitzar i guiar les reaccions de l’alumnat. La psicòloga va subratllar la necessitat que l’alumnat, com a conjunt, no canviés la seva postura envers l’alumne en qüestió: els companys que abans no tenien un tracte personal amb ell no calia contactar amb ell, s’hauria d’evitar el sentiment de pena i, globalment, caldria mantenir la normalitat vigent abans de l’incident. Aquestes propostes, provinents d’una especialista, potser semblen dures però crec que tothom entén el seu valor i funció com a garants de l’espai i preferències personals de cada alumne i especialment de l’alumne lesionat i, a més, del clima de classe. La resposta de l’alumnat va ser molt madura i considerem que l’exposició succinta i puntual de l’especialista hi va contribuir molt.

Per l’altra part, es va abordar el tema de la higiene personal. Arran de queixes del professorat d’Educació Física sobre les olors d’alguns alumnes, la tutora va incidir en la importància de la neteja de les zones més problemàtiques del cos adolescent. Les referències a les parts íntimes i l’etapa de desenvolupament en què es troben els alumnes s’han fet sense embuts i van comptar amb una resposta igualment madura i reflexiva per part de l’alumnat. Sens dubte, considerem que el fet d’oferir exemples personals i solucions concretes (e.g. ús de tovalloles humides, portar desodorant), confirmant que la relació entre professorat i alumnes en casos com aquests n’és una de col·laboració i no pas de jerarquia, van ajudar molt.

Definitivament, els dos casos crec que em van ensenyar com l’experiència, les paraules clares i la intervenció curada són indispensables per afrontar qualsevol incident crític de dins o fora de l’aula que tingui implicacions directes en els seus vessants pràctics i psicològics.

Salutacions!

En aquest espai podeu escriure les vostres entrades del Diari de pràctiques.